LA PERPLEXITAT DE L'ESQUERRA I LA SÍNDROME DEL DOCTOR NO

Recupere aquest escrit d'ara fa quasi un any que, per diverses raons, mai va estar publicat:

El 31 de gener de l'any 77 s'inaugura a París el que posteriorment seria conegut com a Centre Georges Pompidou. El museu havia estat una idea original del president francés de qui el museu pren el nom. Amb la idea de revitalitzar el barri d'Arrondissent l'any 1970 es convoca un concurs d'idees per a la construcció del que amb els anys, es convertiria en el millor museu d'art contemporàni del món. Un concurs que guanyen els en aquells moments desconeguts arquitectes Renzo Piano i Richard Rogers.

L'edifici, amb una estética absolutament trencadora i contundent promte va alçar les ires de bona part de les clases polítiques i intel·lectuals, què veien un sacrilègi en la construcció de l'edifici en un dels antics i històrics barris de la capital francesa. Avui en dia el Centre Pompidou es visitat anualment per sis milions de persones i està considerat el gran centre d'art contemporàni del continent.

Quasi 25 anys més tard, l'equip SANAA, format pels arquitectes Kazuyo Sejima i Ryue Nishizawa presenten a VLC el seu projecte d'ampliació de l'IVAM, impulsat pel PP. Les reaccions per part de l'esquerra “oficial” no es fan esperar i, immediatament, entren a criticar el projecte i la idea. Els arguments, van ser els mateixos que quan es va donar a conéixer el Centre Pompidou: trenca amb la continuïtat del barri, és innecesàri, és un pegot en ple centre de la ciutat, cal invertir els diners en exposicions i no en la carcasa... Estic d'acord, en part, en aquest darrer raonament: cal invertir en millorar les exposicions i el fons del museu... però també crec que cal una ampliació. I si anem a fer-la, perquè no dotar a la ciutat d'una nova icona que, a més a més, dinamitzarà la vida del barri?

Però deixem l'ampliació i anem a l'any 2005, quan Santiago Calatrava presenta el seu projecte definitiu per a la construcció de tres grans edificis que rematarien el conjunt de la Ciutat de les Arts i de les Ciències. L'esquerra “oficial” no tarda en criticar el projecte i al PP, pel darrer “pelotazo urbanístico”.

Ja sé que el projecte amaga una reclasificació de sól públic per a reduïr l'enorme deute del Consell, i sé que no serien pisos de VPO... Però també sé que el projecte ha entusiasmat als veïns de la ciutat. Per suposat que cal fer VPO, jo també sóc un d'eixos joves que no poden comprar-se un pis... Però també sé que aquesta ciutat necessita una fita vertical que complete la seua conformació en una gran urb d'Europa; ens agrade o no, així és com funciona avui en dia. Exemple perfecte és la Turning Torso de la ciutat sueca de Malmö, també realitzada per Calatrava. La ciutat nordica es troba inmersa en una série de canvis a nivell estructural, urbà i econòmic , i aquest edifici és símbol de tot aquest canvi, la forma de mostrar al món el que estan fent.

Però botem una vegada més en el temps i anem a l'any 2006. El València C.F presenta en societat (i amb tota la pompa que li toca a un esdeveniment d'aquest tipus) el projecte de construcció del Nou Mestalla, projecte que ha estat aplaudit internacionalmet i pres per la UEFA com a estadi de referència per als que es construïran d'ara endavant. En aquesta ocasió, i sense que servisca de precedent, l'esquerra oficial no critica el projecte... ja que es troba massa entretinguda en furgar en la requalificació de terrenys per a la construcció de l'estadi. Es critica la suposada ilegalitat de la jugada i també que es construïsca el nou estadi dins de la ciutat... En aquesta ocasió estic d'acord amb la major part de les crítiques, però no amb el missatge que sense voler, es llança a la ciutadania: l'esquerra està contra el nou estadi. Per cert, una pregunta: si no fem l'estadi dins de la ciutat, on el fem? en l'horta d'Alboraia o en la de Campanar?. Sols una dada, el Allianz Arena de Munich, que està fora de la ciutat, té un pàrquing per a vint-i-dos mil cotxes; és això el que volem?

L'esquerra “oficial” ha vist aquest projecte com un més d'una empresa privada més a la que se li donen beneficis. Quan en realitat, dista molt de ser-ho. Està clar que amb la permuta dels terrenys s'ha beneficiat directament a una entitat privada, però també és veritat que eixa entitat és l'únic embaixador que té aquesta ciutat fora de les nostres fronteres.

I per fi arribem a l'any 2007, l'any de la Formula1 i de l'America's Cup. I l'any en que la major part de l'esquerra ha desistit de conectar amb la gent d'apeu.

El succesiu no de l'esquerra a l'ampliació de l'IVAM, a les torres de Calatrava, al Nou Mestalla, a la Formula1 i a l'America's Cup ha dut als tradicionals partits de l'esquerra, a EU i al PSOE, a una caiguda en barrena sense precedents. El 27 de maig de 2007 per la nit els principals líders d'eixos partits es rasgaven les vestidures i ens mostraven la seua perplexitat davant els resultats: no podia ser, que havia passat?

Havia passat que havien caigut en el noísme més dur. Mentre la gent, de dretes o d'esquerres, es meravellava de les obres que s'havien fet al port, EU empaperava València amb uns horrorosos cartells contra la America's Cup. Als ulls d'una gran majoria, s'havia passat, i perdoneu-me pel joc de parules, del marxisme, al marcianisme.

Entretant el PSOE feia una oposició ferotge al circuit urbà de Formula1, amb els resultats per tots coneguts.

Aquest escrit no és i no vol ser cap tipus d'anàlisi electoral, sinó una visió més de la situació actual. Polítòlegs, polítics, opinadors, editorialistes i gent d'apeu li hem donat moltes voltes al perquè dels resultats electorals, i la majoria han arribat a la mateixa conclusió: l'esquerra està desencantada, la societat ha canviat... i l'única manera de capgirar la situació és impulsant la societat civil.

No estic d'acord, dubte molt que aquesta siga la solució. La solució potser hauria de començar per reconéixer una série de tics i complexes greus que tenen inmobilitzada a l'esquerra. I el primer que jo veig és aquest veritable “síndrome del Doctor No” que fa que semble que l'esquerra es posicione inmediatament en contra d'allò que il·lusiona a la gent. Siguem realistes, la gent vol tindre uns bons serveis i una bona vorera davant de casa, però el que el dia de les eleccions li fa alçar-se del sofà per a anar a votar és que València puga començar a semblar-se a Mónaco.

Del que parle no és res de nou, a Esquerra ja ho coneguem; en arribar l'any 90, l'independentisme català ja s'havia posicionat durament i frontalment contra la celebració dels Jocs Olímpics a Barcelona. Eixe any Esquerra es va quedar fora de l'Ajuntament de la ciutat. No cregueu que la història se sembla molt a allò que va passar a les darreres eleccions a la ciutat de València?

L'esquerra no pot posicionar-se per sistema en contra de aquells projectes que il·lusionen als ciutadans, perquè projectes com les torres de Calatrava o l'America's Cup, creen orgull de ciutat.

Orgull de ciutat. Una cosa de la que, desgraciadament, està mancada aquesta ciutat i aquest país. Per fi València, els seus ciutadans, comencen a sentir-se orgullosos de pertànyer a aquesta ciutat. Aquests projectes, dels que podem estar a favor o en contra, il·lusionen als ciutadans, i comencen a fer-los alçar el cap.

Per això l'esquerra, si vol sobreviure, ha d'aprendre a apreciar el que vol dir aquest sentiment d'orgull i les implicacions que pot tindre per al futur del nostre poble. Alguns, ja en som conscients. Perquè aquest orgull és el primer estat d'un poble en el seu camí cap a la seua independència.