Sé que és massa políticament correcte, i mai millor dit, encçalar aquest post amb una frase tan contundent i fins i tot ( pensarà algú), grollera. Però era un comentari prou generalitzat entre la militància valenciana que aquest cap de setmana vam anar a la Conferència Nacional d'Esquerra, la més nombrosa feta fins ara i la primera amb una delegació tan nombrosa del País Valencià.
No és un secret que aquell article infame d'un tal Oriol Ponsatí-Murlà, difós amb gran insistència durant la campanya electoral del maig passat, va sentar molt mal per aquestes terres, tant, que si algú tenia algún dubte al voltant de Carretero i els seus compinxes de Reagrupament, se li van anar de colp.
Es veu que el malestar a la terra de la paella i l'orxata va arribar a oïts dels carreteristes principatins, ja que per a finalitzar la seua llarga argumentació durant la defensa de l'esmena a la totalitat de la ponència oficial, el xicot que va pujar a defensar-la (perdoneu-me que no sàpiga el seu nom, ja que mai se l'ha vist per ací, ni per a fer-se un all-i-pebre) va dir, molt indignat ell, que era rotundament mentida que Reagrupament plantejara un canvi de l'status respecte a les federacions perifèriques: valencianes, balear i de la Catalunya nord... Jo, perdoneu-me, però ho dubte.
Amb tot, crec que ja ha arribat el moment d'acabar aquest show que mai havia d'haver començat; és normal sentir-se important i carregat de raó quan ets una de les estreles mediàtiques catalanes, però quan això es provocat per tots els mitjans hostils al partit i al país, també caldria preguntar-se per què ens fan tant de cas.
Venen unes eleccions importantísimes per al partit i és el moment de treballar junts en una mateixa direcció. I a partir d'abril tos començarem a preparar el proper congrés, que, de segur, serà molt i molt interessant.
No és un secret que aquell article infame d'un tal Oriol Ponsatí-Murlà, difós amb gran insistència durant la campanya electoral del maig passat, va sentar molt mal per aquestes terres, tant, que si algú tenia algún dubte al voltant de Carretero i els seus compinxes de Reagrupament, se li van anar de colp.
Es veu que el malestar a la terra de la paella i l'orxata va arribar a oïts dels carreteristes principatins, ja que per a finalitzar la seua llarga argumentació durant la defensa de l'esmena a la totalitat de la ponència oficial, el xicot que va pujar a defensar-la (perdoneu-me que no sàpiga el seu nom, ja que mai se l'ha vist per ací, ni per a fer-se un all-i-pebre) va dir, molt indignat ell, que era rotundament mentida que Reagrupament plantejara un canvi de l'status respecte a les federacions perifèriques: valencianes, balear i de la Catalunya nord... Jo, perdoneu-me, però ho dubte.
Amb tot, crec que ja ha arribat el moment d'acabar aquest show que mai havia d'haver començat; és normal sentir-se important i carregat de raó quan ets una de les estreles mediàtiques catalanes, però quan això es provocat per tots els mitjans hostils al partit i al país, també caldria preguntar-se per què ens fan tant de cas.
Venen unes eleccions importantísimes per al partit i és el moment de treballar junts en una mateixa direcció. I a partir d'abril tos començarem a preparar el proper congrés, que, de segur, serà molt i molt interessant.


És realment divertit veure com els nacionalistes espanyols –nascuts dintre o fora d’Espanya- s’enfilen per les parets quan els toquen els esquemes d’un imperi que s’enfonsa molt més ràpidament que Venècia. És en aquesta línia que s’inscriu la uruguaiana Cristina Peri Rossi, que després de trenta-tres anys vivint a Catalunya té la barra de no parlar català quan hi ha persones gairebé analfabetes, procedents de països immensament pobres, sense cap possibilitat de moure’s en ambients intel·lectuals, que en tenen prou amb un any per expressar-se força bé en la nostra llengua. Són gent anònima nascuda al Senegal, al Perú, a l’Equador..., gent que no surt als diaris, que viu en precari i que, sense renunciar a la seva identitat, ha fet seu el país que els ha acollit. Són persones que, a diferència de Peri Rossi, tenen un concepte integrador de la vida, no pas excloent. Hi ha actitud més excloent que viure trenta-tres anys en un país sense dignar-se parlar la seva llengua? “Es que me expreso mejor en castellano”, diu Peri Rossi sense ruboritzar-se. Després de trenta-tres anys. A ella li passa amb el català el mateix que a mi em passa amb el japonès. Jo també m’expresso millor en català que en japonès. La veritat és que tindria força gràcia que m’expressés bé en japonès sense parlar-lo mai.