DRET D'AUTODETERMINACIÓ? NO GRÀCIES

La Viquipèdia ens diu el següent sobre el dret d'autodeterminació:

"El dret a l'autodeterminació, és un principi fonamental dels drets humans, [1] és tracta del dret individual i col·lectiu a "decidir lliurement... la condició política i a perseguir lliurement... el desenvolupament econòmic, social i cultural." El principi d'autodeterminació es considera generalment relacionat al procés de descolonització que es va donar després de la promulgació de la Carta de les Nacions Unides, l'any 1945. La obligació de respectar el principi d'autodeterminació és una característica destacada de la Carta, que apareix tant al seu preàmbul com a l'article 1.
El dret a l'autodeterminació és una norma de Ius cogens. Les normes de Ius cogens constitueixen el nivell més alt de les lleis internacionals i han de ser obeïdes sempre."

Ara bé, tota nació o poble que vullga exercir el seu dret d'autodeterminació, necessita que l'estat on es troba li'l reconega... És el que pasa a països civilitztas com Suècia ( qui li donà la independència a Noruega) i més recentment al Canadà, on el Quebec ha exercit aquest dret en dues vegades en forma de referèndum.

Després tenim casos com el Regne Unit, què assumeix la seua condició d'estat plurinacional i reconeix (fins i tot la senyora Tatcher ho va dir en referència a Escòcia) el dret de les nacions que el composen a la seua independència, el que no vol dir que estiguen a favor. Simplement, són una democràcia amb totes les lletres.

I finalment estem nosaltres, els espanyols i els francesos. Actualment ens trobem dins dos estats profundament jacobins, centralitzats i centralitzants, i el que és pitjor, la major part del nostre territori es troba dins d'un estat, l'espanyol, que no es concebix a sí mateix sense nosaltres... Per als espanyols la idea de pensar-se sense la seua colònia interior favorita els provoca una profunda por. Sols penseu en la crisi del 98, quan va pedre dues colònies a l'altra part del món, el drama nacional i tot el que va ferir l'orgull patri. Ara, imagineu que som nosaltres els que marxem.

I tot açò té una conseqüència: el no reconeixement del dret d'autodeterminació, amb la manida frase que els drets els tenen les persones i no els territoris. El que supose que vol dir que no estan d'acord amb la Declaració dels Drets Humans de 1979...

I ara ve la qüestió: què es pot fer front a un estat i un poble que no sap escriure sense faltes d'ortografia la paraula democràcia?

Sobre açò vam estar parlant uns amics del partit mentre ens feiem uns mojitos després de sopar poc abans de l'estiu. I va aparèixer una resposta: com deia aquell, és molt senzill, exercir el nostre dret a decidir.

Ni més ni menys que com ja vam fer una vegada: quan aquell 14 d'abril vam proclamar la República. Potser aquella vegada es va organitzar un referèndum per vore si el poble volia monarquia o república? I per què no es va fer? Doncs per la senzilla raó de que no estava contemplat en la legislació del moment.

I ara diran, "és que fent-ho així seria ilegal"... Sóc conscient, però quan les regles del joc no són justes es poden doblegar sense arribar a trencar-se. I jo dic: potser la Revolució Francesa va ser legal?

Així que, plantejo aquesta via: quan un partit o coalició amb un programa d'independència guanye a la majoria dels ajuntaments, que proclame la esperada independència. I aquesta vegada, no ens podran enviar els tancs.

BONES NOTÍCIES

Bones notícies per als ciutadans de la periferia: dilluns va ser nomenat Secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya l'eivissenc Bernat Joan, qui fins fa uns mesos ha estat europarlamentari fins que Esquerra li va donar el relleu a Eusko Alkartasuna pel pacte a les darreres eleccions europees.

Són bones notícies per varies raons: la primera, perquè s'ha posat al capdavant d'eixa Secretaria a la persona que, per la seua trajectòria acadèmica i política, millor pot fer la tasca de redreçar la política lingüística de la Generalitat de dalt. No estic dient que l'anterior inquilí, Miquel Pueyo, no ho fera, sinó que Bernat Joan li donarà una pàtina especial.

I açò ho dic per la seua trajectoria política, sempre compromesa amb els Països catalans: l'any 84 participà de la creació a Eivissa de lMDT, per a pasar a formar part d'Esquerra a principis dels 90, a qui ha dut a superar el 3% autonòmic i a un espectacular 8% a la seua illa. En resum, no només s'ha nomenat a un patriota, sinó a un importantíssim teòric de la lingüística i sociolingüística catalana, i el que és més important de tot, a una excel·lent persona i a un amic dels valencians.

REAGRUPAMENT

Aquest és el nom d'una corrent no organitzada al sí d'Esquerra, segons ells una corrent interna d'Esquerra, i segons el meu amic Guillem, i de manera molt encertada, una corrent externa de Convergència.

Potser sembla que aquest post no toca, però crec que sí. D'ací poc Esquerra celebra la seua Conferència Nacional 2007 a Barcelona i els del Reagrupament han anunciat que presenten una ponència alternativa. Sí, estan en el seu dret, per suposat, però el més curiòs de tot és que l'anunci de que la presentarien el fan abans de que es coneguera la ponència oficial...

Com que des del País Valencià anirem un bon grapat de gent i pot haver qui estiga una miqueta desorientat amb el tema Reagrupament recupere el text que veieu més abaix, que va estar publicat a la web oficial de la no-corrent just abans de la campanya de les municipals i autonòmiques pasades. No comments


ERC al País Valencià: a fer la mà (Del mal d’Almansa al de Barcelona)
Oriol Ponsatí-Murlà

Quan era jovenet, ho confesso, pecava de pancatalanisme. Era un vici com un altre, fruit més que res de la ignorància i, en qualsevol cas, no pas el més greu. Dels greus no me n’he arribat a refer mai, però d’aquest sí. Va ser molt fàcil. Un dia vaig pujar a l’Euromed, vaig creuar l’Ebre i vaig desembarcar a l’estació de València. (Aquí em cal obrir un parèntesi perquè l’estació de tren de València és l’única estació del món on jo he estat, juntament amb la d’Atocha, on quan entres al lavabo sempre t’hi esperen dos o tres joves musculats que s’interessen per si et convé una fel·lació. No me n’he trobat mai, a l’estació Sants o de Girona, de senyors tan amables. Però a la de València i a la de Madrid, sí. Tanco el parèntesi). Sortint del lavabo de València, un tren regional em va dur fins a Gandia i, d’allà, uns bons amics fins a Dénia, capital de la Marina Alta. Quan hi vaig arribar, un poeta mariner de Tetuan que escriu en un valencià deliciós i no es treu mai la gorra es va mirar la meva samarreta, que proclamava la unitat dels PPCC, i em va dir: «mira, jovenet, perquè puguem sentir-nos dels Països Catalans, primer hi ha d’haver País Valencià. I alguns catalans no hi ajuden gens». Em vaig treure la samarreta de seguida, i des d’aleshores he anat sempre més sense.

Els actuals dirigents d’Esquerra Republicana de Catalunya dóna ben bé la sensació que no hagin travessat mai l’Ebre, ni hagin entrat en els lavabos de l’estació de València, ni hagin parlat mai amb ningú del país d’Ausiàs March. Si ho haguessin fet, ERC faria temps que tindria una actitud ben diferent allí, des del Baix Maestrat fins al Baix Segura. Per més que Carod i Puigcercós enviïn autobusos a omplir mítings al Palau de Congressos de València, el cert és que, avui per avui, Esquerra Republicana del País Valencià és una força política marginal i perfectament prescindible. Ho seria menys si comprengués que la batalla que es lliura al País Valencià no té absolutament res a veure amb la que lliurem a Catalunya. Allà, les prioritats indiscutibles són salvar el territori i lluitar contra la barbàrie ideològica perpetrada diàriament sense cap vergonya pels Partits Populars de Zaplana i de Camps. Per això, el Bloc Nacionalista Valencià, Esquerra Unida del País Valencià, Els Verds del País Valencià, Els Verds-Esquerra Ecologista i Izquierda Republicana han decidit concórrer a les eleccions autonòmiques del 27 de maig sota una sola marca: la coalició Compromís pel País Valencià. Inexplicablement, Esquerra se n’ha volgut mantenir al marge. Els vots d’ERPV (que ni de lluny superaran el llindar del 5% reglamentari per obtenir representació al Parlament) es converteixen, així, en un regal diví per al senyor Francisco Camps. En realitat, si no fossin qui són i no es diguessin com es diuen, n’hi hauria ben bé per creure que els quartos que costa la campanya d’Esquerra surten directament de Marina d’Or. I, si no en surten, el fet és que hi van a parar, que encara és més greu.

No estic negant, evidentment, el dret d’ERC a concórrer a les eleccions que més li plaguin. Però l’actual conjuntura política al País Valencià és tan delicada, i pot ser tan decisiva, que em sembla inadmissible tirar pilotes (o vots) fora. Si —pel misteriós motiu que sigui— ERC volia negar-se a sumar esforços en el si d’una coalició progressista clarament contrapepera, sempre hauria pogut presentar-se a les municipals i renunciar, en canvi, a les autonòmiques. Aquesta hauria estat una sortida nacionalment digna i políticament intel·ligent. Hem de recordar que, en les darreres eleccions autonòmiques (2003), el Bloc va quedar a 0’2 punts d’obtenir representació parlamentària (4’77%), mentre ERPV obtenia un utilíssim (sobretot per al PP) 0,32%. Exactament el 0,32% que va impedir que el Bloc, que és la força nacionalista valenciana amb un major grau d’implantació en el territori, entrés al Parlament.

¿Què hi busca, exactament, Esquerra al País Valencià? ¿Per quin motiu Josep-Lluís Carod-Rovira defuig sistemàticament i des de fa mesos una trobada amb Enric Morera, secretari general del Bloc? Ha arribat l’hora que els catalans acceptem que la nació que cal construir des de l’Ebre fins al Segura és la nació valenciana, i no pas la catalana, i que la veritable força nacionalista (és a dir, valencianista) al país germà és el Bloc. Ha arribat l’hora de reconèixer que si algun dia hi ha d’haver Països Catalans (o com n’hi vulguem dir) ha de ser només després d’un procés mútuament respectuós en què cadascun dels territoris de parla catalana hagi pogut desenvolupar els seus propis processos de sobirania. Ha arribat l’hora que Esquerra canviï de rumb al País Valencià. O se’n vagi a fer la mà.

ESPANYA NO M'APANYA

Me dóna vergonya que al meu passaport pose Espanya, molta vergonya. I ara contaré una de les moltes raons.

Que diga que Espanya és un país subdesenvolupat cultural i intel·lectualment crec que no és cap novetat, i avui més que mai ens ho demostra.

Avui és el dia gran de les festes d'un poble de l'Espanya més profunda i negra anomenat Tordesillas. I és el gran dia perquè ahir, 11 de setembre, cada any maten a un bou. Però no ho fan com els seus veïns, ací són més originals i més machos, ací es carreguen a l'animalet amb llances: primer solten al bou al centre del poble, i els més homes del poble, armats amb llances d'uns dos metres li van clavant a l'animal la punta de vint centimetres. Com que l'animal no ho pot resistir fuig (ja li han preparat el camí) cap a camp obert, on l'esperen cent persones armades de les mateixes piques que li van clavant fins que l'animal mor. Ahir va tardar una hora en morir.

Doncs bé, aquesta "festa" està declarada d' "Interés Turistico", i el pitjor de tot és que ningú es planteja prohibir-la. Estan molt contents amb la seua pseudocultura de la tortura, el maltractament i el genocidi. Estan orgullosos que la seua festa nacional consistisca en la tortura d'un animal.

És en dies com avui quan estic més content de no pertanyer a eixe món i a eixe país, independentment d'allò que pose al meu passaport.

COMENCEM

Ahir per la nit, mentre veia la televisió, vaig estar pensant quina seria la millor manera d'inaugurar un bloc, si havia de ser amb una presentació o benvinguda o si seria millor escriure un primer post sobre algun tema de l'actualitat valenciana.

Finalment vaig decidir que no, que millor començar amb un missatge d' "inugurem bloc". I vaig estar donant-li voltes de com seria millor començar, quines serien les paraules més addients... però com que tenia són, vaig decidir deixar el primer post per a avui.

I avui, ara, ha passat el que tenia que passar, que totes eixes grans paraules i frases se m'han oblidat. Així que el primer post és l'explicació de perquè no hi ha un veritable missatge que diga "hola món". És lo que té no fer les coses quan les pensem. Però promet millorar.