REAGRUPAMENT

Aquest és el nom d'una corrent no organitzada al sí d'Esquerra, segons ells una corrent interna d'Esquerra, i segons el meu amic Guillem, i de manera molt encertada, una corrent externa de Convergència.

Potser sembla que aquest post no toca, però crec que sí. D'ací poc Esquerra celebra la seua Conferència Nacional 2007 a Barcelona i els del Reagrupament han anunciat que presenten una ponència alternativa. Sí, estan en el seu dret, per suposat, però el més curiòs de tot és que l'anunci de que la presentarien el fan abans de que es coneguera la ponència oficial...

Com que des del País Valencià anirem un bon grapat de gent i pot haver qui estiga una miqueta desorientat amb el tema Reagrupament recupere el text que veieu més abaix, que va estar publicat a la web oficial de la no-corrent just abans de la campanya de les municipals i autonòmiques pasades. No comments


ERC al País Valencià: a fer la mà (Del mal d’Almansa al de Barcelona)
Oriol Ponsatí-Murlà

Quan era jovenet, ho confesso, pecava de pancatalanisme. Era un vici com un altre, fruit més que res de la ignorància i, en qualsevol cas, no pas el més greu. Dels greus no me n’he arribat a refer mai, però d’aquest sí. Va ser molt fàcil. Un dia vaig pujar a l’Euromed, vaig creuar l’Ebre i vaig desembarcar a l’estació de València. (Aquí em cal obrir un parèntesi perquè l’estació de tren de València és l’única estació del món on jo he estat, juntament amb la d’Atocha, on quan entres al lavabo sempre t’hi esperen dos o tres joves musculats que s’interessen per si et convé una fel·lació. No me n’he trobat mai, a l’estació Sants o de Girona, de senyors tan amables. Però a la de València i a la de Madrid, sí. Tanco el parèntesi). Sortint del lavabo de València, un tren regional em va dur fins a Gandia i, d’allà, uns bons amics fins a Dénia, capital de la Marina Alta. Quan hi vaig arribar, un poeta mariner de Tetuan que escriu en un valencià deliciós i no es treu mai la gorra es va mirar la meva samarreta, que proclamava la unitat dels PPCC, i em va dir: «mira, jovenet, perquè puguem sentir-nos dels Països Catalans, primer hi ha d’haver País Valencià. I alguns catalans no hi ajuden gens». Em vaig treure la samarreta de seguida, i des d’aleshores he anat sempre més sense.

Els actuals dirigents d’Esquerra Republicana de Catalunya dóna ben bé la sensació que no hagin travessat mai l’Ebre, ni hagin entrat en els lavabos de l’estació de València, ni hagin parlat mai amb ningú del país d’Ausiàs March. Si ho haguessin fet, ERC faria temps que tindria una actitud ben diferent allí, des del Baix Maestrat fins al Baix Segura. Per més que Carod i Puigcercós enviïn autobusos a omplir mítings al Palau de Congressos de València, el cert és que, avui per avui, Esquerra Republicana del País Valencià és una força política marginal i perfectament prescindible. Ho seria menys si comprengués que la batalla que es lliura al País Valencià no té absolutament res a veure amb la que lliurem a Catalunya. Allà, les prioritats indiscutibles són salvar el territori i lluitar contra la barbàrie ideològica perpetrada diàriament sense cap vergonya pels Partits Populars de Zaplana i de Camps. Per això, el Bloc Nacionalista Valencià, Esquerra Unida del País Valencià, Els Verds del País Valencià, Els Verds-Esquerra Ecologista i Izquierda Republicana han decidit concórrer a les eleccions autonòmiques del 27 de maig sota una sola marca: la coalició Compromís pel País Valencià. Inexplicablement, Esquerra se n’ha volgut mantenir al marge. Els vots d’ERPV (que ni de lluny superaran el llindar del 5% reglamentari per obtenir representació al Parlament) es converteixen, així, en un regal diví per al senyor Francisco Camps. En realitat, si no fossin qui són i no es diguessin com es diuen, n’hi hauria ben bé per creure que els quartos que costa la campanya d’Esquerra surten directament de Marina d’Or. I, si no en surten, el fet és que hi van a parar, que encara és més greu.

No estic negant, evidentment, el dret d’ERC a concórrer a les eleccions que més li plaguin. Però l’actual conjuntura política al País Valencià és tan delicada, i pot ser tan decisiva, que em sembla inadmissible tirar pilotes (o vots) fora. Si —pel misteriós motiu que sigui— ERC volia negar-se a sumar esforços en el si d’una coalició progressista clarament contrapepera, sempre hauria pogut presentar-se a les municipals i renunciar, en canvi, a les autonòmiques. Aquesta hauria estat una sortida nacionalment digna i políticament intel·ligent. Hem de recordar que, en les darreres eleccions autonòmiques (2003), el Bloc va quedar a 0’2 punts d’obtenir representació parlamentària (4’77%), mentre ERPV obtenia un utilíssim (sobretot per al PP) 0,32%. Exactament el 0,32% que va impedir que el Bloc, que és la força nacionalista valenciana amb un major grau d’implantació en el territori, entrés al Parlament.

¿Què hi busca, exactament, Esquerra al País Valencià? ¿Per quin motiu Josep-Lluís Carod-Rovira defuig sistemàticament i des de fa mesos una trobada amb Enric Morera, secretari general del Bloc? Ha arribat l’hora que els catalans acceptem que la nació que cal construir des de l’Ebre fins al Segura és la nació valenciana, i no pas la catalana, i que la veritable força nacionalista (és a dir, valencianista) al país germà és el Bloc. Ha arribat l’hora de reconèixer que si algun dia hi ha d’haver Països Catalans (o com n’hi vulguem dir) ha de ser només després d’un procés mútuament respectuós en què cadascun dels territoris de parla catalana hagi pogut desenvolupar els seus propis processos de sobirania. Ha arribat l’hora que Esquerra canviï de rumb al País Valencià. O se’n vagi a fer la mà.