ALTO EL BLOC

Des d'aquest moment queda declarat un alto el bloc unilateral. Tot i que he de dir que aquest no és permanent, general ni verificable, ja que no descarte divagar des de Facebook, si que puc dir que la treva durarà, com a mínim, fins al dia de les properes eleccions municipals i autonòmiques. Les raons són diverses: en primer lloc, estic en la recta final d'una oposició a la que vullc dedicar-li més temps. A més a més, coordine la campanya a l'Horta i estic a la comissió electoral per a les autonòmiques. Per últim, és possible que vaja uns messos a treballar fora. En resum, m'agradaria tindre un bloc més actualitzat del que puc a hores d'ara, per la qual cosa he decidit declarar aquest alto el bloc.  Aquest, serà efectiu des de les 00.00 hores del dilluns 24 de gener de 2011.

INTERNET 3.O , PRINCIPI O FI?

Amb l'explosió de blogs i xarxes socials arribà un nou terme a les nostres vides, el 2.0. Tot es convertia en 2.0 perquè es socialitzava, es compartia i viatjava a través de la xarxa a una velocitat com mai abans haviem imaginat. Alhora es va fer evident que en algun moment començaríem a parlar de la xarxa 3.0.

Sembla ser que el moment ha arribat. Els gurús de la xarxa ens diuen que ja ha començat i que no es altra cosa que el nou món de les aplicacions web i de la seua integració als smartphones ( recordem que les aplicacions nàixen amb el Iphone d'Apple ). Si Apple va ser la primera companyia a crear el seu món d'aplicacions, de bades o de pagament, altres gegants com Nokia, Microsoft i Google han fet el mateix. De fet, aquesta última acava de donar un pas més enllà i acava de presentar el seu futur sistema operatiu Chrome, que du les aplicacions als nostres portàtils, tablets i ordinadors de sobretaula.

Ara bé, se'ns presenten dos camins, el de Google, amb un OS lliure on tothom pot crear la seua aplicació i tothom se la pot descarregar al seu escriptori, o el camí Apple, on és la companyia qui autoritza quines aplicacions pasen el tall moral per a ser incloses a la seua AppStore. Si la resta de companyies segueixen la Apple way of life ens trobem en el principi de la fi de la llibertat a la xarxa. La xarxa somniada governs o líders religiosos, una xarxa blanca, relluent i amable on tot són jocs i aplicacions idiotes sense un contingut real. Una xarxa sense profunditat i sense espai per a les idees incòmodes. Podem córrer el perill d'estar abocats a la censura prévia i haver trobat, "per fi", la forma de posar portes al camp. Esperem que no.

LES NOVES CARES DEL VALENCIANISME?

Fa uns dies vaig llegir un article al diari Levante d'un tal Carles Senso i que duia per titular "Les noves cares del valencianisme". No pense entrar en el noms que donava, però els anomenaré perquè supose, no tot el món l'ha llegit. Aquests són els nous liders del valencianisme:

Diego Gómez, mestre
Xavi Sarrià, cantant
Josep Nadal, cantant
Pau Alabajos, cantant
Pep Gimeno, cantant
Ferran Archilés, professor
Vicent Flor, professor
Isabel Clara-Simó, escriptora exiliada al Principat
Vicent Olmos, editor

I ara, jo me pregunte, com és possible que entre els nous líders valencianistes no hi ha cap polític? com es redreçarà el País? li tirarem llibres i discos als del PP? En fi, res de nou en un diari com el Levante. Però com a mínim, ens convida a fer alguna reflexió.

1. La nova cara del valencianisme són profes ( amb tots els meus respectes, que no se'm malinterprete ), escriptors i cantants, ni economistes, ni polítics, ni empresaris. Ergo el valencianisme i/o nacionalisme només val per a parlar de cultureta i per a tocar la dolçaina. Molt en la línia de la secció del mateix diari "El Dau", escrita en valencià i que només tracta temes folclòrics i valencianeristes.

2. La premsa, i els mitjans de comunicació són el quart poder, i en tant que poder, entren en immediata competència amb la resta de poders, i el polític n'és un, i segurament, el més important de tots, ja que és el que guia tots els aspectes del dia a dia. Als mitjans no els interessa un poder polític fort. Pensem, qui marca la línia política a qui: el PSOE a El País o El País al PSOE?

3. Els diaris pertanyen a empreses privades, empreses que responen, únicament, als seus interessos particulars. Per tant, no ens hem de sorprendre ni escandalitzar per fets tendenciosos o parcials. Tot i que puga sonar mal, els mitjans de comunicació són el que el seu nom indica: mitjans. Mitjans que es poden aprofitar al nostre favor, perquè de lo contrari, actuaran a la nostra contra, que és el punt on ens trobem avui en dia. Ara, la qüestió és: podem fer alguna cosa al respecte? Tenim la capacitat d'impulsar els nostres propis mitjans?

10 DIPUTATS

Ningú esperava el resultat d'Esquerra passat diumenge, és veritat. Però després de donar-li moltes voltes he de confesar una cosa: preferisc haver tret 10 que traure 14. Per què? És molt senzill, el fet d'haver tret 10 diputats obliga a tot el partit, des de la base fins a la direcció, als qui han fet campanya i als qui no, a reflexionar molt profundament. I no sols això, també ens obligarà a certa catàrsi, a ressetejar i pensar-ho tot de nou. És el moment, també, d'agranar la casa, i és el moment de reflexionar sobre el nostre model de partit, sobre la nostra participació activa a les consultes... Són moltes coses les que hem de repensar.

Ens podran dir que hem entrat en crisi. Però com bé sabem, les crisis no són altra cosa que oportunitats. Són oportunitats per a fer coses que no podriem fer d'altra forma, i són l'oportunitat de ser més atrevits en els nostres plantejaments.

Amb 14 diputats totes aquestes coses segurament no les faríem, perquè no ens voriem obligats. I amb 14 diputats, no ens enganyem, voriem l'aparició o reaparició d'algún Messies que no faria sinó obrir les ferides del darrer Congrés Nacional. Una crisi és una oportunitat, per a tots. Tornem-la del nostre costat amb treball i ganes.

LA INCOHERÈNCIA ERA COSA DELS ALTRES

Fins aquesta vesprada sempre he estat orgullós de dir que sóc d'un partit absolutament coherent. Ara ja no podré dir-ho. Avui, i sense que haja estat una sorpresa per a mi, Esquerra ha votat a favor de blindar una "tradició" com són els correbous, bous embolats  o les variants que ens vullgam inventar. Hi han votat a favor: Esquerra, CiU i PP i només puc dir una cosa: olé.

Fa poc, al Parlament, el President del partit va dir una frase que va fer-me sentir orgullós: "aquesta és la nostra contribució a les generacions venideres". S'havien abolit les corregudes de bous per ser una festa bàrbara, digna d'altres temps i d'altres llocs i cruel amb els animals.

Imagine que quan a un bou se li col·loquen dues inmenses boles de foc a les banyes que en moltes ocasions provoquen que les retines se li cremen, ja no estem parlant d'una festa bàrbara... Senyors, siga una tradició o no, més arrelada o no: les tradicions es canvien. I qui no vullga vore-ho ens apropa moralment a eixe país de bàrbares tradicions del què ens volem desempallegar.

COORDINADOR DE CAMPANYA

Ahir l'executiva d'Esquerra-l'Horta va triar-me com a coordinador de campanya per a la comarca de l'Horta. No cal dir que que estic molt content que hagen tornat a pensar en mi per a aquesta tasca. Així, i a partir de ja, el blog serà una mena de quadern de Bitàcora des d'on tractaré de mostrar els aspectes més interessants d'una campanya electoral molt llarga, tan llarga que ja va començar fa algun temps.

NOUS BLOGS D'ESQUERRA AL PAÍS VALENCIÀ

Ja podeu llegir els blogs de tres companys d'Esquerra-l'Horta, es tracta d'Andreu Yudici, Carles Onsurbe i Maria Martinez. Des d'ací, donar-los, la benvinguda i convidar-vos a tots a que els visiteu, comenteu i difundiu. Benvinguts!

L'ENEMIC NECESSÀRI

Fa uns dies el director de RTVE, el senyor Oliart, ens va sorprendre amb unes declaracions a La Voz de Galicia on deia que el nacionalisme català és el veritablement perillós, ja que sense disparar un sol tret és capaç de posar democràticament contra la paret l'estat espanyol. Bé, després de l'alto el foc anunciat per ETA podriem pensar que a l'estat espanyol tant li fa que li expliquen les coses amb petardos o des dels escons del Parlament de Madrid, "España es una y no cincuenta y una", com diuen per la meseta.

Tot i l'alto el foc, era previsible que tant el govern espanyol com tot els seus palmers de la premsa d'esquerres o de dretes, espanyola, això sí, diguéren allò de la treva trampa i que lo únic que vol el món abertzale és presentar-se a les eleccions. I tant!. Però, no haviem quedat que en absència de violéncia qualsevol cosa? "No, pero es que los de labandaterroristaETA no lo dicen de corazón..." En fi, es torna a demostrar que amb els espanyols no hi ha res a fer.

Com va dir Ansón, per als espanyols, ETA és com una úlcera, que periòdicament sagna però de la que ningú es pot morir. Sense ella l'independentisme seria un càncer que faria morir, sí o sí, un estat que s'ha demostrat tan feble com l'espanyol.

TORNAREM A VÉNCER

EL BLAVERISME NO EXISTEIX

Avui he llegit unes reflexions de Vicent Flor, exmilitant d'Unió Valenciana i del Bloc, on llança una idea força: el blaverisme no ha desaparegut, ha mort d'èxit (ja que ha impregnat a tots els partits).

Sincerament, no crec que la realitat vaja per ahí. Per a començar, caldria dir que el blaverisme no pot mai impregnar el valencianisme, sols l'espanyolisme pot fer-ho. Perquè, que cosa és sinó el blaverisme? Espanyolisme adornat amb unes pinzellades de blau, algunes floretes i poca cosa més. Reconéixer la existència del blaverisme com una branca, tot i que siga molt primeta, del valencianisme, és una perversió de la història i de la realitat.

Diu Flor que el blaverisme ha mort d'èxit en haver impregnat els partits; bé, partint de la base de la no existència del blaverisme dins el valencianisme, allò que ha impregnat els partits ( imagine que es referix al PP i PSOE ) ha estat l'espanyolisme, com no pot ser d'altra forma, ja que són dos partits espanyols amb una consciència nacional semblant a la de la Fallera major infantil de València.

I està el Bloc, qui fa/té una mena de nacionalisme estatutari: bandera amb el blau, Comunitat Valenciana i Himne regional. En aquesta pel·lícula interpretaria el paper del jueu en l'Alemanya nazi que demana perdó per existir i intenta ser menys jueu per vore si aixina el deixen tranquil. Els resultats els podeu vore en fets com els de la processó del passat 9 d'octubre.

Si l'espanyolisme ha avançat ha estat per la feblesa dels partits valencianistes, donant coartada valencianista als partits espanyolistes com el PSOE, mai més PSPV.

Calen partits forts, sense por de reconéixer el que som i el que volem. Cal retornar als origens, resetejar i començar de nou.

COMENTARIS ESBORRATS

Avui he esborrat per primera vegada un comentari, i la veritat és que no m'agrada tindre que fer-ho. D'ara endavant, aquells qui vullgueu deixar missatges pseudoinsultants, haureu de signar-los i seran publicats. Saluts!

LAPORTA

Des de fa mesos s'ha especulat sobre la possibilitat de que Laporta entrara en política; crec que ara que ja està completament confirmat i que, inclús, ha anunciat que crearà el seu propi partit, és el moment de fer aquest post.


Des de tots els partits, menys des d'alguna requeteagrupació, s'han fet comentaris més o menys encertats en el fons i la forma sobre aquest pas del president del F.C Barcelona. Doncs bé, jo he de confesar que realment estic molt content de l'aparició d'aquesta candidatura, i explicaré el perquè.


Primer, Laporta és independentista, potser menys d'esquerres que jo i menys pro-països catalans que jo, però és independentista. Segón, no crec que Laporta comparta espai amb Esquerra, ni tan sols un pam, el que voldria dir que l'espai independentista al Parlament creixeria. I tercer, el seu perfil polític respón al d'un personatge molt conegut, absolutament mediàtic i capaç d'arreplegar el vot menys polític.


Sé que açò darrer respón a una figura d'un partit populista, i en efecte, ho és. Però no ens espantem, no vol dir que siga negatiu automàticament. En totes les democràcies europees madures han aparegut aquest tipus polítics: Berlusconi a Itàlia, Pim Fortuyn a Holanda, Jorg Häider a Àustria.... Nosaltres tenim la sort que la figura mediàtica apareguda a Catalunya, un democràcia asentada, casualment, és independentista. I hem d'estar contents per això.


Si en efecte la llista Laporta respón a aquest patró, els eus votants serien: gent sense estudis, aficionats barcelonistes no polititzats i fills de la inmigració residents a l'àrea metropolitana. És a dir, un nombrós grup de població ( fins al 13% de possibles votants ) no independentista ni ideològica ni sociologicament, podria acabar votant un candidat independentista. Algú pensa que aquest és el perfil de l'actual votant d'Esquerra?. Jo tampoc, per això: benvingut.

JARDINS DE MONFORTE? NO, JARDINS DE MONTFORT

En els darrers dies es discuteix a València sobre la possibilitat d'eliminiar el centenari mur dels jardins de "Monforte". Crec que no cal ni discutir sobre aquesta possibilitat, tan absurda que dubte es duga a terme ( seria com si voler posar columpis ), però si que vull entrar en el nom de la cosa. Com en tants altres llocs de la ciutat, l'espanyolisme més caspós ha castellanitzat el nom del parc que va crear la familia MONTFORT a mans de Joaquim Montfort Barres, aixi que, per favor, si hi ha algun columnista/opinador: Montfort.

DRET A DECIDIR

EL QUE SUÏSSA VOTA VA A MISA

Aquest diumenge els ciutadans del país alpí estan convocats a votar en referèndum si es prohibeix la construcció de minarets a les mesquites del país. El referèndum és fruit d'una ILP presentada per diversos partits d'extrema dreta després d'haver arreplegat 100.000 signatures.

Però independentment de qui pregunta, d'allò que es questiona i de si els minarets són elements arquitectònics o polítics, allò més significatiu és que tot i que el referèndum tracta una questió que quedaria fora de les lleis del país, en cas que el sí guanyara, és a dir, la prohibició de la construcció de nous minarets, el resultat primaria sobre la constitució.

És a dir, en aquest país tan poc civilitzat, s'interpreten els referèndums com una correcció de la Constitució, de forma que aquesta és millorada continuament apropant-se a les tendències socials del moment. És senzill: la Constitució no és una sharia que no es pot canviar.

Igual que a Espanya, on es prohibeix que els ajuntaments presten espais municipals per a fer referèndums sense cap mena d'implicació legalista. Europa, rescata'ns!